domingo 09 mayo 2021

“Pondsmith: “ El videojoc és un art, i l’art i és fonamentalment polític”

Agus Izquierdo

Publicación original

www.nuvol.com

L’arquitecte de “Cyberpunk 2077”, un dels títols més esperats de l’any, ha passat pel Gamelab 2020 per parlar sobre distopia i revolució en el videojoc.

Hi ha dissenyadors que fan bons videojocs. I després hi ha els que edifiquen mons sencers amb vida pròpia, que es regeixen a través de les seves particulars lògiques i lleis físiques. És el cas de Mike Pondsmith, creador de l’univers Cyberpunk i un dels ponents estrella de la present edició del Gamelab de Barcelona. Pondsmith va conversar amb Brian Crecente, periodista especialista del sector, sobre Cyberpunk 2077: un dels títols més esperats de l’any, que sortirà a la llum al novembre. L’expectativa que ha generat és justificada i unànime, i no és per menys. Estem davant d’una obra que podria tergiversar i superar els límits narratius i creatius del mercat.

Cyberpunk 2077 és el resultat de la simbiosi entre Pondsmith i la companyia polonesa CD Projekt —creadora d’altres títols de renom com The Witcher 3—. Segons explica el programador, de seguida que els va conèixer va tenir molt clar que treballarien junts “perquè respecten i coneixen l’univers de Cyberpunk”: Però també “perquè són especialistes a crear escenaris amb vida pròpia”. No exagera. L’equip polonès s’ha guanyat el reconeixement dels gamers per haver incorporat mons oberts que no només s’autogeneren, sinó que ho fan de forma intel·ligent: amb ecosistemes, relacions orgàniques i una biosfera que produeixen en l’espectador una experiència immersiva.

L’origen de Cyberpunk: el rol i els jocs de taula

Pondsmith va descobrir el Dungeons & Dragons o Traveller, jocs de taula que el van iniciar en el rol. En aquest començament no estava ni interessat en el món del videojoc: “M’atreia sobretot la ciència-ficció”. El 1988, va dissenyar Cyberpunk, joc de taulell que suposaria el naixement de l’univers que ara es recrearà en píxels. Ja en aquelles primeres passes, li van cridar l’atenció “les normes i regles que no tenien sentit”. Es va sentir fascinat pels errors del sistema dels jocs, que sovint els creadors obvien o senzillament ignoren. I en tot això, hi va veure una escletxa de possibilitats: “Em vaig preguntar que el que realment m’apassionava era com funcionen els videojocs”. Pondsmith va decidir aviat que treballaria des dels budells, des del laboratori, des de la sala de màquines, per així tacar-se de creativitat, d’inspiració i de matèria.

En aquesta explosió de creativitat, els referents culturals de Pondsmith són transfronterers. Reconeix que Hardwired, la novel·la de Walter Jon Williams, el va il·luminar significativament. I l’enginyer parla amb passió de Blade Runner, pel·lícula que el va inspirar per construir la metafísica de Cyberpunk. Però Pondsmith, a diferència del nihilisme futurista de Ridley Scott, vol brindar al jugador la possibilitat de guanyar. D’ajusticiar el poder i la corrupció en un escenari farcit de possibilitats, trampes, oportunitats, decadència i esperança. A Cyberpunk 2077 recorrerem la vertical metròpolis de Night City controlant V, un personatge personalitzable que anirà millorant les seves habilitats a mesura que avança. Aquesta meravellosa bogeria de Pondsmith situarà al jugador en la pell d’algú que “pot sortir victoriós” en un entorn molt hostil, marcat pel capitalisme, el macrocorporativisme, implants biònics, màfies i esclavistes del demà. Enmig d’això, l’èxit de la insurrecció social estarà en les mans de cadascú de nosaltres. Poca cosa.

La revolució des del joystick

El component reivindicatiu a l’obra es podria considerar pràcticament una necessitat existencial: “T’adones que els qui manen no estan treballant pel món que vols per tu ni pels teus descendents, i configuren una societat precària”, assegura Pondsmith. En aquest panorama, la tecnologia hi juga un paper important perquè es pot “inclinar per qualsevol dels bàndols”. Cyberpunk 2077 planteja una realitat on la democratització d’aquesta tecnologia és total, i podria convertir-se en la gran arma contra el poder fàctic. A diferència de Blade Runner, es pot emprar el progrés tecnològic que ha causat grans desigualtats, per anar-hi en contra. “Si ets ràpid i llest” podràs “liderar la teva revolució i hackejar el sistema”.

Pondsmith també recorda la sèrie Mr. Robot quan afirma que a Cyberpunk 2077: “No et convertiràs en un gran heroi, però podràs entomar la teva lluita personal contra un sistema opressor, i recórrer al terrorisme i al boicot”. La lluita “sorgeix de la necessitat personal, però et connectarà, com a jugador i persona, amb les teves cultures i els teus veïnats. Servirà per preservar la vida d’un mateix i d’aquells que t’envolten”.

El videojoc com a canal de denúncia social

Fa molt de temps que el debat vers a la crítica integrada al videojoc emergeix com amb regust amarg a la boca. És lícit? El creador pensa que els problemes que vivim actualment reverberen en la nostra expressió: “El videojoc és un art, i l’art és fonamentalment polític. En l’univers del videojoc hem acceptat drogues, armes i prostitutes, per què no debats socials?” Sense aquesta possibilitat de protesta, pensa Mike Pondsmith, ens estem enganyant: “L’ésser humà és inherement polític”.

Cyberpunk 2077 no només planteja el tractament de temes universals a través de la ficció  —com el classisme, la intel·ligència artificial o el racisme— sinó també un panorama que “ara trobem exagerat, però que és alhora perfectament plausible”. Amb aquest argumentari, la nomenclatura del videojoc és molt legítima: “Cyberpunk presenta un escenari cibernètic, i també molt punk.”

I no hem de confondre: el contingut polític de l’obra de Pondsmith es troba molt lluny de ser adoctrinador o de buscar un proselitisme antisistema: “Hi ha una diferència entre ser polític i fer política”. Cyberpunk 2077 versa sobre el possible alliberament  de la civilització, de la societat. Una obra que no pretén imposar un discurs, sinó connectar amb la gent i reivindicar l’inconformisme a través d’una virtualitat.

La violència de Cyberpunk 2077 tampoc és gratuïta. El jugador es mou entre caos, deixalles, opulència i destrucció, però no és un GTA: “la presa de decisions és molt important i un assumpte seriós i crucial. S’ha de traçar un pla, una estratègia”. Sospesar opcions i valorar conseqüències. Com a la realitat.  

Gamificar la revolució, malgrat tot, comporta un risc del què Pondsmith és completament conscient: la mitificació i banalització d’un futur llòbrec. És el repte de Cyberpunk 2077: que asseguri la diversió del jugador i alhora eviti la romantificació d’una situació postholocaust, i que aquesta sigui aspiracional: “Ningú vol viure realment en el món de Mad Max perquè és un infern”. La ciència-ficció remou consciències perquè planteja una realitat que no és necessàriament immediata, però que s’acosta a nosaltres. És una mena de senyal d’advertiment.

Mentre Cyberpunk 2077 enllesteix els últims retocs, la nostra civilització canvia acceleradament. “Qualsevol cosa pot afectar el tot, com ha passat amb la Covid-19”, observa el dissenyador. I recorda que això no és cap pel·lícula. Que aviat ens tocarà prendre part: “Llavors, què farem al respecte?”, interroga.

ÚLTIMAS NOTAS

Sala Silenciosa

Sala Parlante

ETIQUETAS