lunes 02 agosto 2021

“ La cultura i el contagi”

Isaias Fanlo

Publicación original

www.nuvol.com

De l’única cosa que et pots contagiar en un esdeveniment escènic és de cultura i de pensament crític

Et deixa un regust estrany a la boca, a la boca tapada per la mascareta quirúrgica, això d’anar a esdeveniments culturals en plena pandèmia. Aquests dies he anat passant pel Grec, pel Cruïlla, i per les propostes a l’aire lliure que han fet el Tantarantana i la Sala Beckett. Protocols estrictes i disciplina espartana: gels hidroalcohòlics, mascaretes de dissenys diversos (que, ai las, ja comencen a formar part del dress code per fer vida social) i molta, molta distància. La gent de teatre, tan acostumada a abraçar-nos i a tocar-nos, ara ens saludem de lluny, tímidament, amb un cop de cap o movent la mà. Això de donar-nos els colzes, un gest tan exòtic al començament, cada cop ens fa menys gràcia. De vegades, fins i tot, costa reconèixer les persones, amb la cara mig tapada i la mirada esporuguida.

Entrem als espais de representació (que ara són teatres, parcs, carrers, jardins d’hospital) en estricta processó, mantenint les distàncies, bàsicament en silenci. Molts intel·lectuals (de Pasolini a Artaud) han escrit sobre el teatre com a ritual; aquest vessant, en temps de pandèmia, s’ha tornat més fosc, més silenciós, més intimista. Un cop a la platea, asseguts amb la corresponent distància de seguretat (cadires espaiades, petites illes individuals que ens tornen nàufrags d’una societat a la deriva) ens mirem els uns als altres, amb aquella sensació estranya d’estar participant en una mena d’acte de resistència cívica a través de la cultura. Qui hauria dit que anar al Teatre Grec, una de les tradicions culturals més consolidades de l’estiu barceloní, de sobte tindria aquest aire clandestí!

Ja som a dins. Els acomodadors ens recorden que no podem aixecar-nos i xerrar amb cap conegut abans de la funció, com fèiem abans: tothom ha d’ocupar el seu seient i quedar-s’hi fins al final de l’espectacle. Esperem, ben quiets, ben disciplinats, que s’apaguin els llums de platea i s’encenguin els de l’escena. I un cop s’ha acabat l’espectacle, abandonem els nostres seients de manera esglaonada, sense comentar el que hem vist. Camí de casa, amb la mascareta humida per la suor de l’estiu i l’alè condensat, veig les terrasses plenes de gent rient, sense mascareta, sense distància. Res en contra de les terrasses i dels bars (que servidora és mediterrània convençuda), però em desconcerta aquest contrast inquietant entre la laxitud de la vida al carrer versus el rigor amb què s’implanten les mesures d’higiene als equipaments culturals.

He volgut explicar-ho perquè he de dir que no hi he vist polítics o epidemiòlegs, al teatre, i atès que han de prendre decisions al respecte, com a mínim que quedi per escrit. Digueu-me ingenu, però sóc dels que penso que, de la mateixa manera que per accedir a qualsevol lloc de treball es reclamen uns certs coneixements, tothom qui pretengui ocupar un càrrec públic hauria de demostrar unes competències a l’altura del càrrec (i del salari que hi va vinculat). Per exemple, no podem tenir consellers, ministres o presidents que tinguin dificultats per xampurrejar l’anglès i el francès, llengües vehiculars de la Unió Europea. I penso, també, que una de les coses que tot dirigent públic hauria d’acreditar és (torneu-me a dir ingenu) un cert coneixement cultural. Jo no necessito veure polítics traient el cap a les estrenes del Lliure, del Nacional o del Grec. Els vull veure pagant-se de la seva butxaca abonaments a aquestes institucions i anant a la Sala Tallers o al Lliure de Gràcia un dia de cada dia. Els vull veure a la FlyHard, a La Gleva, a La Hiroshima, a L’Escorxador de Lleida, a la Trono de Tarragona, a La Planeta de Girona. Discretament, sense necessitat que els retratin les càmeres.

Mentre això no sigui així, mentre tots aquells que hagin de prendre decisions no passin per teatres, museus o llibreries, tindrem un país que va fent cops de volant sense saber ben bé cap on va. Això és perillós en tot cas, però quan es tracta de gestionar una situació tan excepcional com la que estem vivint, el tema es torna especialment dramàtic. Som ben conscients que aquesta crisi (que és social, sanitària i econòmica) és d’una magnitud extrema. Si no volem que s’eternitzi, si volem solucionar-la, ens calen estratègies coherents, clares, justes i fermes. I de moment, només hem rebut instruccions obtuses i erràtiques. Així, no cal dir-ho, no ens en sortirem.

La cultura cau la primera perquè cal fer veure que hi ha un pla sobre la taula, i l’impacte simbòlic del tancament d’equipaments i la cancel·lació de festivals és important. Saben que la ciutadania assumirà l’estratègia com una mesura necessària: al capdavall, ens han educat per percebre la cultura com un luxe, com un complement superflu, i no pas com un bé essencial que ens ajuda a pensar-nos com a societat. L’amenaça de tancament d’equipaments i festivals no és una decisió estrictament sanitària, sinó que està salpebrada de política de cara a la galeria.

Ho diré ben clar: amb el respecte escrupolós de les mesures d’higiene i amb la conscienciació que he vist per part del públic i del sector, de l’única cosa que et pots contagiar en un esdeveniment escènic és de cultura i de pensament crític. Per això, aquests dies, quan m’han preguntat el que faria amb els equipaments d’arts escèniques, he respost sempre el mateix: en comptes de tancar teatres i cinemes, per què no els fem servir com a exemple de com s’han de fer les coses? En comptes de mostrar imatges de platges saturades i gent apilotada, per què no mostrem exemples positius, com el del públic assistint a un espectacle? Ja sé que la disciplina i l’ordre no són tan efectistes, però potser hi sortiríem guanyant, com a societat.

La cultura (acostumada a sobreviure en un perpetu estat de crisi) tenia molt clar què s’hi jugava, i ha respost a la pandèmia amb una disciplina admirable. Ja ho ha dit molta gent, inclòs l’ínclit i ubic crític teatral d’aquesta casa, l’Oriol Puig Taulé: em sento molt més segur en un teatre que a casa meva. La cultura és segura. La cultura és exemplar. Si la societat en general fos tan curosa com els equipaments de les arts escèniques, ens aniria molt millor. Cuidem-nos, i no oblidem que (com em comentava l’altre dia el meu amic i gran home de cultura Miquel Seguró) “cuidar” ve del llatí cogitare, que també vol dir “pensar”. Penso que és a la cultura on conflueixen aquestes dues accepcions. És a la cultura on ens cuidem com a societat a través de la reflexió. I on, recíprocament, els pensaments funcionen com a vacuna que ens cuida l’ànima.

ÚLTIMAS NOTAS

Sala Silenciosa

Sala Parlante

ETIQUETAS